dimecres, 26 de novembre del 2008

INTEL.LIGÈNCIA EMOCIONAL

CONÈIXER LES NOSTRES EMOCIONS

D'entrada cal dir què, aquesta societat de les "bones maneres" i el control social han fet de nosaltres autèntics robots de les aparences. Enfront d’aquesta fal·làcia, què ens causa greus conflictes personals, l'alternativa més eficaç i honesta és l'autenticitat i treballar l’intel·ligència emocional, que sovint es basa en actituds subtils que comporten resultats sorprenents.

La intel·ligència emocional representa una part essencial de la nostra personalitat i un bon aprenentatge ens ajudarà a expressar els sentiments sabent com descarregar-los sense agressivitat i sense culpabilitzar ningú, etc.

No és més intel·ligent qui obté millors qualificacions en els seus estudis, sinó qui posa en pràctica habilitats que l'ajuden a viure en harmonia amb ell mateix i amb el seu entorn.

Que vol dir la intel.ligència emocional ?

…/… És la capacitat d'entendre el món emocional, conèixer les nostres emocions i saber com regular-les.
Regular les emocions no es sinònim d'aniquilar-les,. (les emocions són quelcom positiu, necessari i agradable si puc regular-les de manera de trobar-me a gust amb mi mateix) En intel.ligència emocional hi ha dos components:
Un de “personal” que és la capacitat d'explorar, veure quines són les emocions què experimentem i aprendre a regular-les.
L’altre “social què és l’habilitat de relacionar-nos amb els altres de forma positiva, desenvolupant les capacitats de pacte, negociació,
creant sinergies que consisteixen en ajuntar esforços per fer coses junts.

La intel.ligència emocional facilta les relacions interpersonals. (si em conec i conec els sentiments dels altres m'adono que "ell sóc jo". Aquesta és la base fonamental de l'ètica. Quan l'altre és un "altre jo", i no un "tu, desgraciat).../…Font: http://www.decroly.org/ampa/conferencies_3.htm

Factors de la intel·ligència emocional son:
- Confiança en un mateix
- Visió optimista de la realitat
- Autocontrol dels propis impulsos
- Bona canalització de l'estrès
- Tolerància a la frustració
- Autocrítica constructiva
- Capacitat per aprendre dels propis errors i per rectificar-los
- Actitud innovadora
- Creació d'objectius personals
- Constant automotivació
- Compromís i cooperació en l'establiment de vincles
- Flexibilitat i sentit pràctic a l'hora d'encarar les dificultats
- Capacitat per consolidar i liderar equips

Aurora

Trobareu més informacio a: http://revista.consumer.es/web/ca/20030701/interiormente/62299.php

dissabte, 22 de novembre del 2008

EL DRET DEL PACIENT A L’ INFORMACIÓ

UNA QÜESTIÓ DELICADA

Afortunadament queda enrere el model “paternalista”- en què el metge no informava al ”pobre malat sobre la seva situació clínica perquè li feia llàstima – Actualment, es té en consideració al pacient en tot allò que té a veure amb la seva salut.
Aquest dret es recull en l’article 10 de la Llei General de sanitat, i es fa esmena també en el Codi Deontològic Mèdic.

Per la gestió de la història clínica, cal un equilibri entre el seu ús, el dret a la intimitat del pacient i la propietat intel·lectual del professional.

Sens dubte el tema de d’informació en oncologia és una qüestió delicada, només s’ha de donar al pacient i a les persones autoritzades específicament per ell. Cal un ambient tranquil, confidencial i sense preses. Les explicacions han de ser clares, senzilles i mesurades- ajustades a les condicions socioculturals del pacient, a més el metge ha d’oferir una informació adaptada a les necessitats del malalt. És important què sigui bidireccional- que permeti al malalt preguntar sempre que ho desitgi.

S’excepciona el deure d’informar en situació d’urgència vital, pronòstic letal, informació perjudicial per a la salut del pacient i renúncia d’aquest a ser informat, però informant als familiars en tota la seva extensió.

Aurora

Trobareu més informacio a :

http://193.145.164.73/val/ciud/ley14.html

http://ca.wikipedia.org/wiki/Codi_deontol%C3%B2gic

diumenge, 16 de novembre del 2008

PROJECTE PERSONAL

POSAR ALES A LA VIDA

El càncer és una malaltia , un problema personal, familiar i social. Altera la nostre vida, la nostre família i engega a noris tots els nostres projectes professionals.

Ens espanta la “quimio” i l’acceptem perquè ens diuen que és això el què necessitem per curar-nos.

Davant la possibilitat de recaure aflora la por, la ràbia i els dubtes.
Entre el pànic, la ràbia i els dubtes, apareix l’acceptació i comença la reflexió: Si els metges fan el que poden a nosaltres ens toca fer la resta. Que no és poc!

Aquí és on comença el nostre engrescador objectiu : posar ales a les ganes de viure i fer de la curació el nostre prioritari projecte personal

Un petò de Aurora

diumenge, 2 de novembre del 2008

RECORDAR SI , DESESPERAR NO

NO MÉS LLÀGRIMES...

El dia de Tots Sants les famílies van al cementiri perquè toca recordar als difunts i portar-los flors.
Bé doncs, qui vulgui rememorar la mort dels seus finats any rere any què ho faci.

Però jo penso què si bé d'una banda, la mort d’un esser estimat és una pèrdua extremadament dolorosa, per la qual ens cal un període de dol per tal de superar-la, d'altre banda crec què hem de deixar anar als que han marxat i no evocar-los tant reiteradament amb llàgrimes i tristor .

Deixeu-me que us expliqui un conte que il·lustra el que us vull dir:

Títol: Tus lágrimas

Cuentan que había una vez un señor que perdió a su hijo menor. Desde la muerte de su pequeño y durante años no pudo dormir. Lloraba desconsolado hasta que amanecía.
Un día, cuenta el cuento, tuvo un sueño en el que le aparecía un ángel.
Este le dice: - Basta ya de lágrimas!

- Es que no puedo soportar la idea de no ver a mi hijo nunca más.
El ángel le dice:
- ¿Lo quieres ver?
Entonces, el ángel le ofreció su mano y volaron y hasta el cielo.
- Ahora lo veras, quédate aquí.

Por la acera de enfrente vieron avanzar un grupo de chicos- vestidos como angelitos con alas blancas y velas encendidas entre las manos- como uno se imagina el cielo y los angelitos-.

El hombre pregunta:
- ¿Quiénes son?
Y el ángel responde:
- Éstos son los chicos que han muerto en estos años y todos los días salen alegres a dar un paseo…
- ¿Mi hijo está entre ellos?
- Sí, ahora lo veras.
Pasan cientos y cientos de niños.
- Ahí viene- avisa el ángel.
Y el hombre lo ve. Radiante, como lo recordaba!

Pero hay algo que lo conmueve: entre todos, su hijo, es el único chico que tiene la vela apagada, y ello le sorprende tristemente.

En ese momento el chico lo ve, se acerca corriendo y abraza al padre.
Él lo abraza tambien con fuerza y le dice:

- Hijo, ¿por qué tu vela no tiene luz? ¿No encienden tu vela como a los demás?
- Sí, claro papá, cada mañana encienden mi vela igual que la de todos, pero... ¿sabes qué pasa?, cada noche tus lágrimas apagan la mía.

Un petò de … Aurora