QUE NO ENS MANIPULIN

ELS PACIENTS VOLEM INFORMACIÓ CLARA I CERTA

Encara avui, en el nostre medi es comunica abans el diagnòstic a la família que al pacient, que és vulgui acceptar o no, el principal interessat.
Hi ha diversos treballs que recullen de manera força evident que més del 50% dels familiars de pacients afectats de càncer creuen que no s’hauria d’informar del diagnòstic a l’afectat. D’altre banda, quan es pregunta de manera individual, referint-se llavors al seu propi cas, només un escàs 15% preferiria restar «enganyat.

Segons un dossier editat, sobre suport psicològic al malalt de càncer ens informa de que: ”(...) la relació metge-malalt que, fins fa ben poc estava basada en la superioritat del metge damunt del malalt, ha anat canviant de manera progressiva i actualment ha esdevingut una relació en què el pacient és el centre.(...)
Si la malaltia ha estat diagnosticada en una fase no gaire avançada, tot i la raonable esperança d’assolir el guariment, és inevitable la incertesa, la por(...) Qualsevol símptoma que es pugui percebre, fins i tot els ocasionats pel tractament, i que en poden ésser molts, es pot interpretar com a secundari a la recurrència o recidiva, i augmentar els nivells d’ansietat del malalt. Aquestes pors també poden ésser precipitades, i ho són en major mesura del que els «informadors» imaginarien, per programes de televisió o articles en els diaris sobre el càncer.

No és gens estrany que es frivolitzi sobre la qüestió, que qualsevol es cregui capaç de donar una visió entenedora del càncer i del seu tractament quan les motivacions principals d’audiència, sigui escrita o audiovisual, són la morbositat, el dolor aliè i la mort.

Periòdicament tots aquells que tractem amb la medicina, especialment els que ens ocupem de les malalties canceroses, veiem al nostre dispensari pacients o familiars de pacients que acudeixen amb un full d’algun diari o d’una revista no científica, amb la referència de qualsevol programa de televisió on fins i tot metges s’avenen a muntar l’espectacle de la confusió, jugant amb l’esperança dels malalts i els seus familiars(...)”

Font d’informació: https://www.comb.cat/cat/med/economia/llibreria/aparador/fitxa/doc/viureambcancer.pdf

BENEFICIS DE L'ACTIVITAT FÍSICA

CAL FER EXERCICI HABITUALMENT

Segons els experts, el sedentarisme és una de les causes de l’aparició i el desenvolupament de les malalties cròniques més freqüents en la nostra societat, com poden ser les malalties cardiovasculars, respiratòries, diabetis o càncer.

Certement,els pacients oncològics, anem justets de forces. Ara bé, revitalitzar el cos es prioritari i cal recordar que la vida sedentària engrava la dolença.

Aquell pacient que mira de fer exercici físic habitualment, podrà augmentar la seva calitat de vida perquè previndrà o allunyarà l’aparició de discapacitats, millorant la funcionalitat per a la realització de tasques habituals en la vida diària de l’individu que afavorint la seva independència.

Queden clars doncs alguns dels beneficis de la pràctica regular d’activitat física.

El fet d’aconseguir que els pacients oncològics s’iniciessin i s’acostumessin a practicar alguna activitat fisica, adaptada a la seva personal situación, comportaria l’assoliment d’una sèrie de beneficis, com un millora de la qualitat de vida.

“El deseo de vivir no es solo una abstracción teórica, sino una realidad fisiológica con características terapéuticas”

"SINDROME DEL CUIDADOR"

QUI CUIDA EL CUIDADOR?

La tasca de la persona que cuida el malalt oncològic és sovint feixuga i, segons el grau de dependència del pacient, pot arribar a ser aclaparadora. El període de convalescència i el procés de recuperació del pacient sovint és llarg i posa aprova les forces i la paciència de la persona que el cuida.

Més del 80% dels cuidadors experimenten alts nivells d'estrès que es manifesten en irritabilitat, esgotament, problemes físics de salut, distanciament i depressió. Si apareixen dos o més dels símptomes de la "síndrome del cuidador" -perdre la il·lusió per viure, no poder conciliar el son, sentir angoixa, perdre la gana, beure alcohol o prendre drogues- és necessari demanar ajuda al metge de capçalera, que està preparat per a atendre aquests casos i oferir-li una atenció correcta. El cuidador ha d'explicar al metge la situació en què es troba i descriure el seu estat anímic i físic.

En una conferencia "Com cuidar i cuidar-se al mateix temps" la psicòloga Mireia Golobardes va parlar dels riscos en els quals pot caure un cuidador alhora d’entendre malament la veritable funció del seu paper, i com assolir i dur amb èxit les funcions de cuidar a un tercer:”(...) El cuidador, bé sigui professional de la salut o familiar d’un malalt, ha de cuidar-se (…) per poder cuidar als demes(…)
No és difícil trobar-se amb casos amb els que el cuidador s’enfronta a malalts difícils o rebels. Succeïx llavors que es cau en situacions en les quals es deixa la independència personal i es deixa de fer coses per tal de cuidar al pacient(…)

Segons l'especialista,(…) en aquests casos és quan s'assumeix que el malalt depèn totalment d'un i ningú més pot ajudar-lo (...) es perd la vida privada i, el temps que abans es dedicava a un mateix, ja no s'utilitza més que per a la cura de l’altra persona. És quan es causa una disminució de l'atenció a la resta de la família, mentre que en el cuidador es provoca un sobre esforç tant físic com psíquic. Això genera com a conseqüència que el cuidador presenti reaccions emocionals tals com ira, vergonya, indefensió, tristesa, preocupació, solitud i depressió. “Succeïx que tampoc vol menjar i acaben sent dos els malalts.

(...)passa que mentre més es faci per l’altre i ens oblidem de nosaltres, més sentirem aquests sentiments”, va assegurar.

Els consells per a evitar caure en aquesta situació(...) és resumeixen en: tenir presents les capacitats i limitacions del malalt; descansar suficient; prendre's breus períodes de vacances; no fer-se retrets ni culpabilizarse; mantenir el sentit de l'humor; simplificar; no tractar de ser perfecte i acceptar la malaltia i la situació (…)”

Font d’informació: La conferencia "Com cuidar i cuidar-se al mateix temps" a càrrec de Mireia Golobardes, el 14.8.2008 - Universitat de Barcelona

Trobareu més informacio a:

http://www.il3.ub.edu/ca/detail/news/3710.html http://www.camfic.org/publicacions/altres/Fulls%20pacients/_files/pdfs/19_cuidarse.pdf
http://www.laverdad.es/alicante/20080317/alicante/cuidando-cuidadores-20080317.html

OBJECTIU: LA VIDA

Ara per ara,

"Luz de aurora" és un "blog" d’interès general, perquè el càncer ens afecta a tots.

Qui més qui menys coneix algú que el pateix, sigui un familiar, un amic/ga o un conegut/da.

Lamentablement, ningú està exempt de patir-lo.

Posa’t en marxa! Al cap i a la fi, el teu temps és massa valuós per perdre'l en lamentacions.

Projecta el teu nou objectiu: LA VIDA. Espavila’t i descobreix noves estratègies per afavorir el teu procés de curació!
Encara que ara estiguis malalt tens la oportunitat de lluitar, per tu i per tots els que t’estimen.

Recorda que: la vida és un regal amb data de caducitat desconeguda.

Et recomano la pàgina:
http://www.universidadpacientes.org/

SUPERVIVÈNCIA I CÀNCER

ENTENDRE LA VIDA D’ALTRE FORMA

Sota el nom de càncer podem diferenciar més de cent malalties amb distinta etiologia, pronòstic i tractament, però amb el tret comú del seu creixement no controlat per mecanismes biològics humans.

Davant un cas clínic, l’oncòleg inicia el protocol d’actuació, gestiona els innovadors recursos de que disposa i, si tot va bé el pacient es curarà.

Però hi ha altres realitats : son aquells casos en que la curació es fa difícil, i el que intentaran els metges és prolongar la supervivència del pacient.
En aquest casos, l’èxit consisteix en fer del càncer una dolença crònica en la que el pacient sobrevisqui amb la millor qualitat de vida possible (la supervivència al càncer depèn: del tipus de tumor, de les característiques dels pacients, de la seva teràpia, etc...)

A partir de llavors el càncer esdevé un company de viatge amb el que has de conviure. Aleshores cal entendre la vida d’altre forma.

Dr. Bernard S. Siegel va escriure:”(...) Siempre hay un margen dentro del cual la vida puede vivirse con significado e incluso con cierta medida de felicidad, pese a las dolencias (...)” i jo estic d’acord.