CRIT D’ESPERANÇA
Avui he llegit un article en el que diu :"Al principio me preguntaba, ¿por què todo el mundo quiere ver mis fotos? Ahora ya he dejado de planteármelo"
Ella afirma que pel fet de tenir càncer no pensa canviar , encara que si reconeix que han canviat les seves prioritats.
Aurora
“(…) Uno se enamora fácil de Kornelia Roth. Es una de esas personas que lo dice todo con los ojos, al tiempo que pone la vida en cada palabra.(…)El suyo es un expositor pequeñito dentro del inmenso Palacio de Congresos de París que aloja
(…) Mientras recibía la quimioterapia, esta mujer menuda no pudo seguir dedicándose al que había sido su oficio "desde chiquita": la pintura. Los fármacos estaban afectándole a los tendones de la mano y ya no podía coger los pinceles, así que buscó alternativas. Primero en los lápices en blanco y negro, después en la música y finalmente en la cámara de fotos.
(…)"Estando en el comedor del centro donde recibía rehabilitación, en Heidelberg (Alemania), empecé a mirar a mi alrededor y vi a todas esas mujeres completamente calvas, mientras yo aún llevaba la peluca", cuenta. Aquello fue el detonante que le permitió salir de la niebla, como ella lo llama, y sacar todo lo que llevaba dentro, luchar contra "la inseguridad interior" que produce la enfermedad.
De aquella reunión de cuatro mujeres detrás de un telón nacieron varias fotografías y composiciones que han pasado ya por algunas de las citas obligadas del calendario de congresos del cáncer de todo el mundo, San Antonio (en EEUU), St Gallen (Suiza), Berlín y ahora París. (…)
Font: http://www.elmundo.es/elmundosalud/2005/11/18/oncologia/1132319176.html
1 comentari:
I per què la nostra Sole no podria presumir de barret? Així va ser que un dia, a l'inici de la jornada escolar, ens va visitar. Apareixia després de mesos d'absència perquè havia estat barallant-se amb la seva malaltia. I venia molt cofoia perquè els metges, en veure els resultats dels seus anàlisis, no s'explicàvem com els marcadors de la malaltia havien desaparegut. I nosaltres, que mai l'havíem vist amb barret -encara que sí amb nas de pallasso els dies de carnestoltes- ens va semblar bonica i així s'ho van dir. Va recórrer tot el col·legi que ja no era el que tant havia trepitjat, però tothom es va alegrar de tornar-la a veure així. I en lloc d'animar-la, les seves paraules ens rconfortaren i molt convençuda ens va dir que a la vida calia lluitar dia a dia i que, com que mai s'avia rendit, els resultats positius li havien donat la raó.
Ella segueix amb el mateix ideal i és per això que se'n sortirà. Ella és, com diem en castellà, "guerrera" i el seu cap és inquiet i per això tenim aquest blog que pretén ajudar als que estan vivint aquesta malaltia i als seus familiars. I, si us endinseu llegint els articles que ella va triant, segur que trobareu respostes positives.
Gràcies, Xispeta, segueix així.
pmalaga.
Publica un comentari a l'entrada